Coves
Photobook (after a polaroid photo album), 19,6x28,1 cm., 32 pages, matt hardcover, 2016/2018







Dimarts, 3 de maig de 2016. La Casa del Tibet a Barcelona organitza una exposició del misteriós Nikolái Roerich, pintor rus, explorador, espeleòleg, ambaixador de la pau (dissenyà una bandera i va fer signar a Roosevelt un pacte contra la guerra el 1935), suposat membre de la “germandat blanca”, juntament amb Helena Blavatsky, amb permís d’aquell món intraterrestre al que rendien tribut, inaccessible (mental segons Dalai Lama) situat en algun punt del desert del Gobi, a Mongòlia: Shambhala. L’exposició va resultar ser fictícia: només eren reproduccions dels quadres, imitacions dels llenços. Després de buscar vàries coves, que sí són reals, seguint una guia per la Barcelona subterrània, vaig aprofitar la mentida del forat, negre icònic de gruta, construït-evocat per desig del client del paisatgista, amb cert mal gust, en el seu moment (luxoses cases privades vingudes a menys que ara són patrimoni públic, parcs) i retratar més falsedats. En aquesta confusió, caos davant el gènesi, vaig comprar una entrada per visitar les sales, buides, de Prehistòria del Museu d’Arqueologia de Catalunya, prèvia trucada per assegurar-me que comptaven amb rèpliques, falses coves, possiblement, realitzades en plàstic. Les dues pel·lícules Polaroid havien d’estar mil·limetrades: 16 tirs únics i limitats, a excepció de la irresistible recreació de la cova d’¿Altamira?, tant allunyada de la realitat, maniquins primitius inclosos, que es repeteixen cap al final de la sèrie. Coves al final es converteix en un joc de verdader o fals. Coves és, a més, la segona persona del singular del present indicatiu del verb covar, entre vàries definicions: “ésser una cosa mantinguda gairebé apagada, latent, fins a l’hora d’esclatar” o “fer llit per guarir-se d’un refredat, de la grip”. Guardar-se, protegir-se, allotjar-se (dins de si), amagar-se. O no. El lloc pot ser buit. Una trampa. Un parc dels Picapedra. O el bar Bosc de les Fades. La qüestió és estar



Martes, 3 de mayo de 2016. La Casa del Tibet en Barcelona organiza una exposición del misterioso Nikolái Roerich, pintor ruso, explorador, espeleólogo, embajador de la paz (diseñó una bandera e hizo firmar a Roosevelt un pacto contra la guerra en 1935), supuesto miembro de la “hermandad blanca”, junto a Helena Blavatsky, con permiso de ese mundo intraterrestre al que rendían tributo, inaccesible (mental según Dalai Lama) situado en algún punto del desierto del Gobi, en Mongolia: Shambhala. La exposición resultó ser ficticia: sólo eran reproducciones de los cuadros, imitaciones de los lienzos. Después de buscar varias cuevas, que sí son reales, siguiendo una guía por la Barcelona subterránea, aproveché la mentira del agujero, negro icónico de gruta, construido-evocado por deseo del cliente del paisajista, con cierto mal gusto, en su momento (lujosas casas privadas venidas a menos que ahora son patrimonio público, parques) y retratar más falsedades. En esta confusión, caos ante el génesis, compré una entrada para visitar las salas, vacías, de Prehistoria del Museu d’Arqueologia de Catalunya, previa llamada para asegurarme que contaban con réplicas, falsas cuevas, posiblemente, realizadas en plástico. Las dos películas de Polaroid tenían que estar milimetradas: 16 tiros únicos y limitados, a excepción de la irresistible recreación de la cueva de ¿Altamira?, tan alejada de la realidad, maniquíes primitivos incluidos, que se repiten hacia el final de la serie. Coves al final se convierte en un juego de verdadero o falso. Coves es, además, la segunda persona del singular del presente indicativo del verbo covar, en catalán, entre varias definiciones: “ser algo mantenido casi apagado, latente, hasta la hora de estallar“ o ”hacer cama para curarse de un resfriado, de la gripe”. Guardarse, protegerse, alojarse (dentro de sí), esconderse. O no. El lugar puede ser hueco. Una trampa. Un parque de los Picapiedra. O el bar Bosc de les Fades. La cuestión es estar



Tuesday, May 3rd, 2016. Tibet House in Barcelona organizes an exhibition of the mysterious Nikolai Roerich, Russian painter, explorer, spelunker, peace ambassador (he designed a flag and made Roosevelt sign a pact against the war in 1935), an alleged member of the "great white brotherhood", along with Helena Blavatsky, with the permission of that intra-terrestrial world to which they paid tribute, inaccessible (mental according to the Dalai Lama) located somewhere in the Gobi desert, Mongolia: Shambhala. The exhibition turned out to be fictitious: they were only reproductions, imitations of the canvases. After looking for several caves, which are real, following a guide through the Barcelona underground, I took advantage of the lie of the hole, iconic black of the grotto, built-evoked by the desire of the landscaper's customers, with a certain bad taste (come-down luxurious private homes that now are public properties, parks) and portray more falsehoods. In this confusion, chaos before the genesis, I bought a ticket to visit the empty Prehistory rooms in the Museu d'Arqueologia de Catalunya. I previously called to make sure that they had replicas, false caves, possibly made with plastic. The two Polaroid films needed to be millimetric: 16 unique and limited shots, except for the irresistible recreation of the Altamira? Cave (so far from reality), including primitive mannequins, which are repeated towards the end of the series. Coves finally becomes a true or false game. In addition, Coves, in Catalan language, is the second person singular, present indicative, of the verb covar and has several definitions: "to be something kept almost extinguished, latent, until the time to explode" or "to stay in bed to be cured of a cold, the flu.” Keep yourself, protect yourself, stay (inside yourself), hide. Or not. The place can be a hollow and a trap. A park of the Flintstones. Or the Bosc de les Fades bar. The question is to be

From Art Byblio 2018, in collaboration with Arts Libris (runner up)